La Última Escapada

Els ocells fugen per la finestra, i el salvatge, captivat pels colors dels seus plomatges es perd en el cel blau.

Amaina la tempesta i a fora hi brilla un dia radiant.
Els ocells se’n van i el sàtir surt disparat per perseguir-los.

Delirium

Amb el canvi de pla, descobrim que el pare de família ha tornat a entrar en una fase delirant i el seu cos a tornat a mutar en bèstia. Molts ocells de colors creuen el sostre en diagonals al ritme de la flauta.
El sàtir comença un ball de cabaret sobre la taula per intentar caçar els ocells. Volen les ampolles i la mare rep un cop al cap per caure d’esquenes amb el nounat.

El poder de la música

L’ocell embogeix frenètic i comença a voletejar cada vegada més fort dins la seva presó. Finalment trenca les reixes i s’escapa.

Per amenitzar una mica l’avorrida vetllada, el nen decideix encendre la música. De cop un ambient estrany envolta el menjador. El magnetòfon comença a escupir unes notes molt hipnòtiques i el pare queda immobilitzat. Sona la mateixa melodia que en l’escena del bosc

La mare mou el braç i les cartes com si portés un ventall, i deixa entreveure una rialla de maníaca. L’ocell es mou tranquil dins la gàbia.

La rutina de nou

Es retroba amb la família. Assegut presidint la taula mata les hores jugant al poker i bevent absenta.

El deliri s’acaba. Es desperta un altre cop ajagut en mig de la ciutat industrial. La pluja fina li fa córrer el maquillatge que encara li decora la cara.
Els cotxes passen amunt i avall sense mirar-lo. La càmara el vigila. Avergonyit decideix marxar cap a casa amb la família.

La petita s’escapa i el sàtir desisteix del joc. Cau abatut en un estat de profunda tristesa, i sent un mareig premonitori.

El sàtir persegueix encegat el rastre de l’adolescent, però aquesta és molt lleugera i sap desfer-se’n amb astúcia.

La ciutat onírica

Descobrim que l’aigua de la pluja ha netejat l’antiga ciutat industrial i li ha donat un aire naïf com de somni. Els fums han marxat i tot a recuperat el color. Les tonalitats són tan variades i infantils que pràcticament voregen la cursileria. Aquest és un marc fantàstic per seguir els jocs amorosos de les nimfes.

Comença una persecució pel mig del bosc que acabarà en la ciutat onírica. Les lolites són molt destres amgant-se rera els arbres.

Se sent pertorbat per la fragància i la delicades de les nimfes. Elles volen jugar i en veure el Sàtir corren espantades, però les domina un sensació contradictòria d’atracció i fàstic vers aquesta bèstia semi humana.

El nostre sàtir començarà a explorar amb curiositat l’espai natural fins que sent el cant d’unes nimfes.
Sona la melodia d'una flauta.

L'Illa de les nimfes

Arriba a una illa. Es troba amb un bosc apagat i d'estil mediterrani. Un lloc misteriós però acollidor on hi habiten unes nimfes innocents.

Per dissenyar l'espai de l'illa vaig pensar en una imatge que tripliqués grandària d'una pantalla estàndard per tal de poder aprofitar el recorregut i donar dinamisme a l'ull de la càmera.

Muntat al coll d’una girafa dirigeix triomfalment el bestiari cap a l’illa de les nínfules.

Quan ja semblava que s’ofegava, sentim una música com de “Big Band” i apareix navegant d’entre les onades una Arca de Noé plena d’animals de tots colors que el rescataran del diluvi universal.

El jove sàtir excitat per l’efecte de la pluja, s’enfila al terrat per beneir-la i delectar-se’n. A poc a poc la ciutat comença a inundar-se, i ell salta cap a l’aigua.

Metamorfosi

Comença a ploure amb força. En un canvi de pla des de fora la finestra, veiem de forma dramàtica com el nostre personatge, entre bategs de llamps sobre el seu rostre, es transforma lentament en una mena de sàtir amb cames de boc i la cara maquillada, al més pur estil David Bowie “Space Oditty”.

S'apropa la tempesta.